EL TDAH
Cada vegada ens arriben més nens i adolescents a la
consulta diagnosticats de TDAH. Si educar no es gens fàcil, imaginem-nos amb
aquest trastorn.
Alguns, pares i mares, mestres
i professors manifesten les nombroses dificultats amb què es troben a l’hora d’atendre,
conviure i educar nens i adolescents que presenten problemes per concentrar-se
o controlar el seu moviment i impulsos.
QUÈ ÉS EL TDAH?
El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense
Hiperactivitat és un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per la
presència de tres símptomes/trets:
I
Dèficit d’atenció.
I
I Impulsivitat.
I
I Hiperactivitat motora i/o vocal.
S’identificarà com un trastorn quan aquests
símptomes, o els comportaments que se’n derivin, es donin amb major
freqüència i intensitat que en els nens/adolescents d’igual edat i que
interfereixin la vida quotidiana a casa, l’escola i en el seu entorn en
general.
Cal tenir en compte que no tots els infants amb
aquest trastorn manifesten els mateixos símptomes i amb la mateixa intensitat.
Es pot trobar el cas del nen que presenta dificultats relacionades amb
l’atenció però que no presenta un major grau de moviment o majors respostes
impulsives que els nens de la seva mateixa edat. En el Manual de Diagnòstic i
Estadística dels Trastorns Mentals (DSM-IV), publicat per l’American
Psychiatric Association, en la seva darrera versió es diferencien tres tipus de
trastorn dins del TDAH:
Alguns
consells:
Aplicar
tècniques de modificació de conducta per augmentar les conductes desitjades i reduir
les no desitjades: reforç positiu, extinció, cost de resposta (pèrdua de
privilegis),temps- fora.
El càstig no
és el més recomanable, ja que és una tècnica que només ensenya l'alumne el que
NO ha de fer, no el que SÍ ha de fer. No li permet enfrontar-se i rectificar
les conseqüències dels seus errors, això no obstant pot generar conductes
d'evitació, fugida, ràbia, mentides, frustració, negació i desigs de revenja.
• És més
convenient el reforç positiu de petites conductes adequades, perquè així ensenyem
a l’alumne el camí que cal seguir i a aprendre la conducta adequada.
• Es recomana,
com a clau d'una bona disciplina, reconèixer, reforçar i recompensar la bona
conducta. Quan l'alumne es porti bé se li ha de dir, preferentment en el mateix
moment. Per una banda és molt positiu i eficaç estar atent per identificar
aquestes bones conductes, que en la resta d'alumnes ens semblaran
"normals", però que a l'alumne amb TDAH li resulta més complex
realitzar-les per les dificultats intrínseques del trastorn. D'altra, si la
seva conducta no és l'esperada, el més adient és evitar criticar-lo davant dels
altres.
• És molt
positiu substituir el verb "ser" pel verb "estar";
d'aquesta forma no ataquem la seva autoestima i li mostrem la conducta correcta
(ex.: "ets un desordenat", és millor dir "la teva taula està
desordenada").
• És
recomanable que la conseqüència davant d'un comportament disruptiu no estigui
lligada a les notes, ja que aquestes, el que reflecteixen per a l'alumne, és el
rendiment acadèmic. És convenient que la conseqüència no es relacioni amb
feines de tipus acadèmic (ex.: més deures), o bé directament amb el rendiment
acadèmic de l'alumne (ex.: menys nota). Fer-ho aniria en contra del treball que
es pugui estar duent a terme de forma paral·lela per millorar la seva
autoestima i motivació davant de l'estudi.
• Baixar la
nota no és efectiu per millorar el comportament i augmenta les barreres per
millorar el rendiment acadèmic.
Davant d'una
conducta desafiadora es recomana utilitzar les tècniques d'extinció i el
temps-fora (esperar que passi el moment de ràbia): no moralitzar, no jutjar, no
enfrontar-se, no atacar, no entrar en lluites de poder; mantenir-se ferm i
oferir alternatives de solució.
• És
convenient recordar que l'adult/professor és el seu model. És la persona que
pot ensenyar-li l'opció correcta generant alternatives positives als seus
comportaments erronis.
