Descobrint l'ASPERGER
Sóc diferent
De l’edat escolar recordo especialment l’ansietat
que sentia als patis i a les excursions, les festes i les activitats esportives—.
Em quedava invariablement en un recó, vigilant que no em colpegés una pilota,apartat
dels altres, sentint-me diferent, vivint la meva soledat, desitjant
intensament que s’acabés el “recreo”. Si algun
dia excepcionalment intentava apuntar-me als jocs dels altres, quan triaven els
equips sempre era el que ningú no volia, perquè les meves habilitats físiques i
del joc en equip eren ben poques.
Esperava amb neguit tornar a l’espai ordenat
de l’aula. A la classe hi havia poques interaccions,i estaven regulades per
unes normes. El llenguatge que s’hi utilitzava era utilitari, informatiu,
literal, formal. Cadascú tenia el seu lloc: jo també. I era un lloc en el que
les meves capacitats servien per obtenir una certa
valoració, almenys per part dels mestres.
Amb els grans, si ells haguessin volgut,
segurament m’hi hagués pogut entendre, però amb els altres nens —no hi havia
nenes a la meva escola— era impossible. Clar que tampoc no hi tenia massa
interès. No m’hi lligava res, no m’agradaven els seus jocs, no entenia la seva manera
de parlar ni les seves bromes, el seu llenguatge no era racional, no veia
sentit en els seus actes.
Ni amb els adults ni amb els petits recordo
emocions afectives, ni de sentir-les jo, ni molt menys sentir que ells les
tinguessin envers meu. Les que hi pogués haver potser no les identifico com a
tals degut al meu daltonisme emocional, llavors quasi total. Si hi penso bé, en
general les meves relacions amb els altres es movien per un mecanisme racional,
no pas massa diferent del que podia aplicar als objectes inanimats, amb la
diferència de la major imprevisibilitat dels sers vius. Si, m’agradava més la “racionalitat”
dels objectes que la imprevisibilitat dels humans.
Els nens “normals” formaven colles i es
relacionaven fora del col·legi. Durant les vacances, o continuaven amb els
companys o buscaven nous grups, i a vegades volien que tornés a començar l’escola
per estar tot el dia amb els seus amics. Jo no en tenia cap d’amic (ni n’he
tingut mai cap, almenys en el ple sentit de la paraula). Durant les vacances,
sense ningú, em sentia perfectament. Temia la tornada al col·legi, perquè significava
l’obligació de deixar el meu món, els meus interessos, i haver de conviure amb
els altres nens i fer cas a uns estranys mestres.
Les matèries que et feien aprendre eren de
diversos tipus: Hi havia les polític-religioses, que jo associava amb el
sinistre doble món que amagaven els adults. Després estaven les que per mi no
comportaven cap interès, com la història, la literatura o la geografia. Em
limitava a aprendre-les de memòria.
La que més temia era la gimnàstica.
Principalment per la meva inhabilitat motora, però també perquè l’activitat
física obligada em causava una gran molèstia i el risc de dany físic m’atemoria.
Necessitava que el meu cos mantingués una estabilitat, no suportava els
moviments bruscos ni la pèrdua de la verticalitat.
M’agradava la cal·ligrafia: repetir un cop i
un altre els mateixos patrons, prestant atenció al petits detalls, el gruix
adequat de cada traç, el reflex de la tinta abans no s’assequi. Pel que fa al
dibuix: si es tractava de reproduir idènticament imatges que se’m donaven com a
model, me’n sortia prou bé; però era incapaç de dibuixar res que requerís una mínima
imaginació.
On realment gaudia era amb les que jo
considerava les ciències “reals”: la matemàtica i la física. Malauradament a
les classes tenia poques oportunitats d’aprendre: m’adonava que els mestres
sabien menys que el que jo coneixia per simple intuïció.
M’agradava l’aïllament en el meu món privat.
Era un espai intern en el que podia passar-me hores concentrat en petits
detalls. Recordo per exemple que la meva habitació donava a una cruïlla de l’eixample
barceloní, d’aquelles d’abans amb llambordes i pocs cotxes circulant. El
balcó tenia unes persianes de fusta que els
meus pares tancaven quan anava a dormir, perquè no em despertés quan es feia
clar. Les persianes no acabaven de tancar mai del tot bé, i alguna vegada tenia
la sort que hi quedava una petita obertura. Aquesta formava amb l’habitació una
mena de càmera fosca que projectava al sostre
una imatge tènue i borrosa de la cruïlla. Si em despertava quan es feia clar,
podia passar- me hores contemplant el pas dels cotxes projectats al sostre, en
silenci perquè no s’adonessin que estava despert i em vinguessin a treure del llit.
En general em sentia bé amb la rutina, em
produïa una sensació deseguretat, d’allò conegut, de la protecció del cau.
Qualsevol trencament d’aquesta rutina que em fos imposat, especialment si era
de manera sobtada, em produïa un gran refús, una sensació de por, d’estar
exposat als perills, sense lloc on refugiar-me. Encara que el canvi el
provoqués una situació favorable, si no havia estat previst, si no m’havia
pogut preparar, no m’hi sentia bé. Em feia por el desconegut, sempre me n’ha fet.
Podeu trobar
el text legal complet a:
En resum, sou
lliure de copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra amb les
condicions següents:
• Reconeixement
— Heu de reconèixer els crèdits de l'obra, atribuïnt-la a “Ramon
Cererols (http://www.pairal.net/)”.
